LA VALL DE MADRIU

La vall de Madriu-Perafita-Claror, per on clourem la nostra aventura, va ser declarada patrimoni de la humanitat l'any 2004. És una vall verge que ocupa una superfície considerable de territori andorrà, però en la que no hi ha una sola carretera.

Destaca un camí empedrat que recorre bona part de la vall, a través del qual s'organitzava la vida i la activitat industrial-ramadera (indústria del ferro).

En la part més alta de la vall l'aigua pren el protagonisme, amb nombrosos llacs i rierols. També trobem nombrosos refugis, molt ben cuidats a Andorra.

Esperem que el cansament acumulat quan passem per aquesta vall, que serà el nostre punt i final, no ens impedeixi gaudir d'aquesta vall sens dubte única.

La organització del Pardillo's Team

EXTRACTE DEL 1990 SOBRE LA CURSA DEL CANIGÓ

VERNET CANIGO VERNET 2.784 METROS
UNA CARRERA PARA LOCOS

6 de agosto de 1990
Una verdadera carrera única y exclusivamente para locos... 30 kms de
montaña, en la que se ha de cubrir un desnivel de 2000 metros y a toda
velocidad para darle mas emoción.
Llegamos a Vernet els Banys ya entrada la noche, con el tiempo justo
para recoger el dorsal y prepararnos para dormir en la "Sala
Polivalent" de la Villa, por solo unos francos. Esta carrera que se
realiza en el mes de agosto, nos lleva a ir ascendiendo a toda
velocidad por el Coll de Segalés, Els Plans del Cadí y ya en la
tartera que nos lleva a la cima, pasar cerca de la Brecha Durier y
tras una pequeña grimpada, coronar El Canigó. El descenso (de vértigo
por la velocidad) nos lleva a través del Pla dels Estanyols, hasta
el GR10 hasta arribar de nuevo a Vernet.
Son pocas las palabras con las que he descrito esta montaña y ninguna
para comentar la belleza del lugar (que la tiene), ya que las ansias
de conseguir un buen tiempo (4h.12´), me impidieron prestarles la
atención que merecen. Solo recordar la locura generalizada de todos
los asistentes, lo llena que estaba la enfermería y lo impactante de
ver a un corredor del Club Nataciò Catalunya con la boca destrozada
por una caída.
Si tenéis intención de correrla, preparad un seguro de vida y
despediros adecuadamente de la familia (no es broma).
Para más información, acercaros a la Comisión Maratón de Catalunya,
en la Calle Jonqueres, 16 de Barcelona. Teléfono 93-268.01.14
Mapa recomendado, Alpina: Canigó
Libro recomendado: No hay ningún libro que recomiende algo parecido.

La Linea Gutierrez

En la propera etapa passarem prop de la Línea Gutierrez, una línea de búnkers creada en época de Franco, durant la postguerra espanyola. Suposadament defensaba la entrada d'un exèrcit invasor provinent de la Cerdanya francesa.
Algunes imatges les podeu veure a:

http://www.youtube.com/watch?v=x0LpaULxlXU

En un article de la web : www.girlrusth.com trobem alguna explicació d'aquesta línea:

Es construeix entre el 1939 i el 1953, de manera similar a la linea Marginot francesa però en versió 'cutre'. Inicialment cubreix els 40 kms entre Llançà i Maçanet de Cabrenys amb centenars de petits fortins. A partir de Maçanet continua sota el nom de Linea dels Pirineus (Linea P), totalitzant entre 5.000 i 10.000 fortificacions (punts d'observació, búnkers d'infanteria equipats amb ametralladores, búnkers d'artilleria, búnkers amb morters, búnkers amb canons antiaeris, grans refugis per a soldats.
Com no podia ser d'una altra manera la van construir soldats, però sobretot, presoners republicans.

El cas de la Frontera a Costoja

A Catalunya l'excursionisme sempre ha anat lligat a un sentiment molt propi de pais i ha sigut un element clau de la pervivència d'una cultura. Com a exponent d'això vull citar un fragment de la guia 'Pirineu Oriental' de David M Aloy i MªMercè Lleonart publicada l'any 1978, una guia escrita amb l'estil dels primers pirineistes, amb aire de pioners, i amb abundants apunts històrics. En aquest cas es tracta d'una nota al peu de plana que ens parla d'un punt fronterer que es troba a prop del GR11, en la zona de Bassegoda:

"El cas de la frontera, a Costoja: No podem passar per alt l'estranya configuració de la divisòria política, que, tot i ésser bastant irregular en molts trossos del Pirineu Oriental, en arribar aquí, trenca tots els lligams amb la carena natural, convertint rius en límits estatals.
L'explicació, si existeix, cal cercar-la en raons d'estratègia militar consignades dins la història, concretament en el Tractat dels Pirineus.
El Pla de la Muga, el puig d'en Roger i el Mont Capell, formen un triangle natural dins el qual es troba Costoja.
...
En virtut d'aquest fet natural Costoja, que dòna aigues als dos vessants, esdevindria població a l'estil del Portús; al mig de la carena fronterera. Els polítics francesos del Tractat, intuïren potser la situació estratègica del petit poble, dominant la vall de Sant Llorenç de Cerdans; i per evitar la possible permanència de Costoja a mans dels espanyols, proposaren desviar la frontera seguint el curs de La Muga. Aqueta 'V' caoriciosa i convencional, asseguraba a França la possesió de Costoja, sense més.
...
La pretensió abonava que Costoja era 'plaça imprescindible per a la defensa de Sant Llorenç', per la qual cosa era obligat de considerar-la de pertinença francesa. Malgrat el caràcter gairebé gratuït de l'afirmació, el cert és que la diplomàcia espanyola vacil·là una vegada més, acabant per cedir a les, en veritat desmesurades ambicions dels francesos, que així pogueren presentar llurs pretencions com la cosa més natural del món.
Amb aquesta nova imposició Costoja no solament romania dins la sobirania francesa, sino que a més, voltada de cingles que voregen els rius-límits, es convertia en una població pràcticament inexpugnable en el cas d'una hipotètica incursió des del cantó espanyol. Amb això creiem que queda bastant explicada la ra-ó de la forma adoptada aquí per la frontera"

Història de La Mina Canta - La Vajol

El GR11 passa a tocar aquesta antiga mina de la qual solament veiem la resta d’unes edificacions. Aquesta antiga mina de talc va passar a la història quan Joan Negrín, el president del gobern espanyol entre 1937 i 1939, va enviar a aquest lloc una remesa de quadres del museu del Prado i un tresor de 500 millions de dòlars, en un intent de salvaguardar la col·lecció pictòrica (o per algun altre motiu) . Aquestes pertenences serien embarcades en un vaixell rumb a Mèxic. Aquesta mina amenaça ruïna i resta tancada al públic.

Font plana web del consorci Salines –Bassegoda

He trobat una descripció més detallada d’aquest episodi de la nostra guerra que copio literalment en castellà.
Font: http://guerracivil.mundoforo.com/


Durante la Guerra Civil el gobierno de la República tenía una gran preocupación sobre qué hacer con las diferentes obras de arte que tenían en sus museos. Los continuos bombardeos sobre Madrid no discriminaban a la hora de lanzar los proyectiles, cayeron varias bombas sobre el museo del Prado (a pesar de los diferentes convenios internacionales que lo protegían y al hecho de estar debidamente señalizado). Es por eso que en un primer momento dichas obras de arte fueron guardadas en diversos sótanos acorazados de la ciudad.
Cuando el Gobierno decide trasladarse a Valencia adopta la polémica decisión de llevar tras de sí todos los cuadros y las diferentes incautaciones que se habían hecho a través de la Caja de Reparaciones (cuberterías de plata, sagrarios, obras pictóricas de coleccionistas, joyas y alhajas,....). En un primer momento se guardan en Cartagena pero Negrín viendo ya la posibilidad cada vez más real de perder la Guerra adopta una decisión polémica, trasladarlos de forma definitiva a un lugar cercano a la frontera francesa. El lugar elegido es Mina Canta, en La Vajol, una mina de talco del pirineo catalán muy cercana a Francia. Negrín la expropia y ordena empezar las obras, se construye un edificio justo ante la entrada con muros de gran grosor y con el suficiente camuflaje como para evitar la aviación italiana y alemana, dentro de la mina se crea una cámara acorazada y blindada.
Durante los meses siguientes la gente de la comarca ve con estupor como empiezan a llegar camiones a sus montes y todos parecen dirigirse a la Mina. Negrín dota a la zona de una gran protección, envía a sus hombres más cualificados, parte de los llamados 100.000 hombres de Negrín (cuerpo especial de Carabineros) que impiden el paso en 2 kilómetros a la redonda de la mina.
A finales de 1938 principios del 39 la Guerra está perdida, una de las preocupaciones del Gobierno es salvaguardar su patrimonio histórico, después de muchas batallas diplomáticas con los diferentes gobiernos europeos (provocadas por el pacto de no intervención) se llega al acuerdo de trasladar dichas obras a Francia para que después sean llevadas a Ginebra. A principios de Febrero se inicia la operación, una noche entre el 12 y el 14 de ese mes 7 camiones salen de La Vajol con rumbo a Les Illes y Petrus (dos pueblos franceses fronterizos) pero sólo 6 llegan y se abre la especulación sobre el destino del séptimo.
Gente de la zona asegura que ese camión fue encontrado posteriormente y que muchos vecinos empezaron a florecer económicamente de forma inexplicable, otros aseguran que ese camión nunca existió pero que al ser un paso fronterizo en esa zona se podían encontrar diversos tesoros guardados (los gendarmes franceses de la frontera no dejaban pasar nada a los exiliados republicanos). La versión oficial es que el teniente Blasi al ver que no podían pasar con el camión, por los incesantes bombardeos y la aglomeración de exiliados en los pasos habituales, decidió que todo lo que portaban fuera cargado en burros y así llegar a la frontera.

Sant Aniol, el cor de la Alta Garrotxa

Sant Aniol d’Aguja és un dels llocs més evocadors del Pirineu Oriental. La seva dificultat d’accès i la natura salvatge que l’envolta (Alta Garrotxa) sempre m’han captivat.

Cercant en aquesta inacabable biblioteca d’Alexandria que és avui dia l’internet, he pogut trobar alguna informació sobre els seus orígens que resumeixo a continuació:

La església és una de les més antigues de la comarca. Inicialment es va fundar en aquest recòndit indret un monestir de monjos benedictins, que fugien dels atacs normands a Santa Maria d’Arles (Vallespir). Això seria pels volts de l’any 859. Documentalment apareix per primer cop l’any 872, en un diploma del rei franc Carles II el Calb que confirma a l’abat Racimir una concessió de terres.

Els primers anys deurien ser durs. El petit grup de monjos van guanyar durament terreny al bosc, però l’aïllament i la escassetat de recursos provoquen que no es pugui mantenir la independència de l’indret, i que l’any 899 ja sigui possessió del monestir de Sant Llorenç del Mont, el més important d’aquelles contrades.

Aproximadament l’any 1003 els monjos abandonaran el monestir per traslladar-se al de Sant Llorenç del Mont (que es passarà a dir de Sous). L’indret desapareix dels escrits, pel que deuria quedar completament abandonat, fins que és citat novament l’any 1279, com a parròquia.

Actualment el lloc es troba en estat ruïnós, tot i que manté el seu atractiu.

Val a dir que durant els anys 60 el centre excursionista de Banyoles va tirar endavant la iniciativa de crear un refugi guardat en aquest indret, en la casa del costat (Rectoria). El refugi es va abandonar als inicis dels 70.

Recomano la lectura, potser una mica idealitzada, que narra el famós aplec dels francesos, que es celebra des de temps immemorial en aquesta contrada. La lectura ens introdueix en el context polític de la època d’una manera deliciosa.

http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=33119

Un record pel 'Rodri' de Talaixà

Vull explicar la singular història d'un personatge, el 'Rodri', que anirà per sempre més unit a la història de Talaixà.

Qualssevol sent una sensació extranya quan visita un poble abandonat. En aquest lloc de extraordinària bellesa i quietud que ara és Talaixà, es comenta que vivien fins a 130 persones el 1918, escampades pels diferents masos de la zona. Sens dubte la seva època d'esplendor.

Amb el declivi del carbó d'alsina com a calefacció la garrotxa patirà un despoblament progressiu que culmina a finals dels anys 70 amb l'abandonament de la darrera casa habitada de Talaixà: La Masó.

En pocs anys els massos s'en van a terra. L'esglèsia conserva el seu campanar miracolosament.

És en els anys 80 que apareix aquest personatge.

Guardia civil retirat, emigrant provinent de Huelva, es jubila als 60 anys i deixa la familia (dona i fills) per anar a viure a Talaixà. Sense aigua ni llum, completament sol i allunyat de qualssevol nucli habitat.

Diuen que el seu somni va ser el de construir un refugi per excursionistes, i oposar-se a la explotació de la vall d'Ormoier per part d'un 'terratinent' sense massa escrúpols.

Somni o bogeria, el Rodri va viure sol 17 anys a Talaixà. Va arreglar nombroses edificacions i va adecentar una casa per tal de que avui sigui refugi lliure.

Una malaltia se'l va endur l'any 2000, amb 86 anys. Els darrers anys vivia del que pujaven els excursionistes periòdicament, amb els que havia arribat a un acord.

Vaig tenir la oportunitat de visitar les dues estances en les que havia passat els darrers anys de la seva vida. Dues molt austeres habitacions. El sofà en que deuria passar hores i hores, envoltat dels seus pensaments i records, encarat a la petita finestra.

Més enllà de visions romàntiques, vaig pensar la duresa de la vida que havia portat, tot i que triada lliurement pel que sembla. No sé si la extraordinària bellesa del lloc podria compensar tants anys de penúries.

Fragment del diari 'El Mundo':

'...

El pasado nueve de diciembre, un grupo de excursionistas que pasaba por la zona lo encontraron inconsciente en el suelo de su casa con los pies hinchados y con un golpe en la cabeza. Los montañeros alertaron a los bomberos, que lo trasladaron rápidamente hasta el hospital de Olot. Sin embargo, una recaída obligó a que lo trasladaran al hospital Sant Pau de Barcelona, cerca de su mujer y sus tres hijos. Finalmente, vencido por la enfermedad(càncer de colon), Rodrigo Gómez Rodríguez murió el pasado martes.

El último habitante de Talaixà fue incinerado el pasado miércoles en el Cementerio de Collserola, en Barcelona, pero regresó al paisaje en el que pasó los últimos años de su vida, ya que sus cenizas se esparcieron en el pequeño pueblo gerundense. El alcalde de Montagut todavía no ha mantenido ningún contacto con los familiares de Rodri para decidir qué se debería hacer con la casa donde vivía el fallecido. Pero Narcís Ribas se muestra convencido que si la intención es continuar con el trabajo que inició este defensor de la vida en los pequeños pueblos, cualquier iniciativa obtendrá todo su apoyo.

...'

Us recomano un link extret de la plana dels Amics de Talaixà, amb un reportatge fotogràfic que va realitzar Susana Carpintero sobre el Rodri i el seu entorn. Unes fotografies alhora artístiques i documentals.

http://www.grisart.com/cas/contenido.php?pag=gale_carp

La Vajol, el drama que no podem ni imaginar

Malgrat en bon rotllo que ens porta a fer aquesta 'aventura' voldria parlar d'un fet que va passar fa uns quants anys prop de La Vajol. Realment La Vajol no va ser l'ùnic episodi malauradament. L'història d'aquest lloc estarà relacionada per sempre amb fets terribles.
Prop de per on nosaltres hem passat cansats, desprès de portar unes 5 hores de marxa, i desprès d'algunes parades per menjar i beure, fa molts anys hi van passar milers de persones fugint de la guerra cap a França. Nosaltres avui hem passat amb botes de treking i roba transpirable. Ells van passar desnutrits, carregant les seves úniques pertinences, amb roba inadequada, i tot un seguit d'adversitats que no cal de expliqui.
Vodria mostrar algunes imatges que he trobat, més que no parlar de fets històrics, que segurament estaran precisament descrits en la nombrosa bibliografía existent. Si alguna d'aquestes imatges disposa d'algun tipus de dret, si us plau, envieu un comentari i seran retirades inmediatament.

Personalment jo penso que aquesta primera fotografia resumeix en un instant tot el que va ser la guerra civil espanyola. Aquesta familia, més ben dit, el que queda d'aquesta familia va inspirar el monument a l'exili que hi ha prop de La Vajol. Són els Gracia, de Monzón i adjunto un link que recomano que llegiu. No tinc paraules per afegir al testimoni.


http://www.sbhac.net/Republica/TextosIm/Amadeo/Amadeo.htm



Un altre imatge d'una columna de refugiats. Mares i filles. On són els homes? Potser més endavant?.
Un grup de nens provinents d'alguna institució republicana acompanyats d'alguns tutors, en algun indret de la frontera francesa.

Els camps de refugiats que el govern francès va instalar en platges del Roselló. Com veritables camps de concentració, havent-se de construir barraques amb canyes per protegir-se de la pluja i de la freda tramuntana, van ser la última cosa que van veure molts exiliats.

Homes, dones, nens, despullant-se sense pudor per tal de gaudir de l'unica higiene possible. La platja plena de deixalles. Es tracta d'Argelès sur Mer.

Lamento el to d'aquest article, però no tota la història és bonica ni correcta, i també aprofito per comentar que em sembla que les noves generacions tendeixen a oblidar la història (en molts casos per ignorància) o a banalitzar-la.

Sobre l'antic Xalet-refugi d'Ulldeter

Molt a prop de per on passa el GR i de l'actual refugi, encara es poden observar les restes del que va ser el primer refugi de muntanya de Catalunya i també de l'Estat espanyol. Observant la seva imatge encara podem quedar bocavadats de l'atreviment i bellesa de l'edifici, començat a construir el 1906 i inaugurat el 1909 en un entorn inòspit, a quasi 2400 mts d'altura, a pop més de 100 mts del naixement del riu Ter. Cal tenir present que en aquesta època no hi havia la carretera ni pista d'accès i l'entorn ja calia una aproximació molt llarga des de Setcases.

De diferents fonts que he pogut trobar explicaré que va ser dissenyat per l'arquitecte Jeroni Martorell per iniciativa de Cèsar August Torres. Va ser un exemple notable del moviment modernista que impregnà el començament del segle XIX.

Estaba cobert amb volta de pedra i morter sense emprar bigues de fusta, segons es diu a imitació d'alguns refugis francesos i amb motiu d'evitar catàstrofes amb el foc. També es va cercar un lloc que no patís risc d'allaus, però aquesta mateixa localització l'exposaba permanentment als forts vents predominants a la zona, sense protecció. També he pogut llegir que constaba fins i tot d'un sistema de comunicació mitjançant correu aeir (coloms).

Es veu que molt aviat es començaren a manifestar problemes d'humitats per tot arreu. La coberta enquitranada no aguantaba prou bé les condicions climàtiques i el manteniment era costòs, al haver d'impermeabilitzar-lo continuament. Tampoc no hi havia llenya a prop, cosa que augmentava la seva incomoditat.

La guerra civil va precipitar el seu abandó i per tant el seu declivi i esfondrament. També he pogut consultar que finalment el franquisme va dinamitar les restes per evitar la presència i aixopluc dels Maquis.

La fotografía anterior que he localitzat al web deu correspondre aproximadament a aquest periode.

Que ha passat amb les restes d'aquesta meravella històrica? Llevat d'un petit piló de pedres i un recordatori, no en queda res mès. Segons vaig parlar en alguna de les excursions per aquestes contrades, amb la creació de la pista i l'estació d'esquí, els veins de Setcases pujaven tot sovint a carregar pedres per a la construcció de noves cases a la vall. Pels amants de les curiositats també es pot observar en l'actual refugi la placa de ferro original del refugi antic, indicant la propietat del CEC, que es conserva tot i algún desperfecte.

Malgrat que observar la fotografía de l'antic refugi ens fa pensar en un pirineisme que a ben segur no tornarà a repetir-se i que ens sembla extraordinàriament llunyà, adjunto un poema de Carles Bosch de Trinxeria (1831-1897), autor que va captar les essències d'aquestes contrades amb els seus textes molt abans de la construcció de l'antic refugi , per tal de fer un exercici imaginatiu. Llegint aquestes ratlles i contemplant la fotografía ens sentirem transportats a un altre època.

Records dels Pirineus
Carles Bosch de la Trinxeria, Pla i montanya
Lo gran círcol que forma la vall de Morenç, en sa part superior que ne diuen Ull de Ter, és de lo més grandiós dels nostres Pirineus. Quines soledats! quin silenci!... No es veu cap aucell, no se sent cap soroll; sols la fressa del Ter que baixa impetuós per aquells rostos, estrellant-se pel rocam. I les tempestes en lo círcol d'Ull de Ter!... Espanten! Cal trobar-s'hi per a formar-se una idea d'aquells trons que fan tremolar tota la cordillera. La lluita de les bromes que s'engolfen dins lo círcol, impel·lides per vents contraris que baixen de les collades, s'apiloten, se topen, s'arrosseguen, s'enlairen, aturmentades per l'huracà enmig de l'estruenda tronada... Quin espectacle més horrorós i grandiós! I les nits en aquells cims!... Sortia de la barraca, embolicat amb ma coberta de llana, me n'anava al cim de la carena del Puig de Bacivers [per Bastiments], segut sobre una penya... Quin cel més pur! que estrellat! sembla una polseguera de diamants i robins d'on sobresurten los brillants que formen les constel·lacions: lo Carro, Orion, la Polar, les Plèiades, etc. Quina riquesa!... Darrera del pic de Costabona surt l'estrella de l'alba: sembla un far elèctric que il·lumina aquelles serralades.

Breu història del Castell de Requesens

Segons diferents fonts, la primera vegada que apareix citat el nom de Requesens en referència a una villa i no a un castell és l'any 859.

El castell sembla que va ser construit per Gausfred II del Rosselló, cosa que provocà disputes amb el Conde Ponç I d'Empuries. La data de construcció es sitúa entre el 1020 i el 1079.

En destaca una invasió francesa el 1285 que va ser resistida però que finalment va caure 3 anys més tard.

Es van succeïn els senyors feudals fins que finalment el 1418 el castell passa a la família dels Rocabertí.

El 1890 es comença una gran reconstrucció del castell, seguint l'estil de mode del Nou-medievalisme. El seu propietari, el Compte de Rocabertí fou el responsable de la restauració, juntament amb la seva germana, qui la completà l'any 1899. Aquesta reconstrucció te molt poc a veure amb el seu aspecte original i respòn a una fantasiosa imaginació romàntica.

L'escut d'armes dels Rocabertí:

En les cambres nobles del castell es pot trobar els rocs heràldigs dels Rocabertí en el paviment (segle XIX).

Imatge on es pot veure el comte de Peralada Tomàs de Rocabertí (darrere, amb vestit fosc) i d'altres acompanyants durant la reconstrucció del castell, al 1898 o poc abans.

En aquesta fotografía es pot veure l'estat abans de la restauració

Finalment una curiosa imatge que data del 1912. Segons Wikipedia pertany al fons fotogràfic de Josep Salvany i Blanch. Mostra el pati del recinte del castell, amb la capella al fons.

Durant el segle XX el castell haurà de suportar la guerra civil, amb guarnicions més o menys permaments. Durant la dictadura també hi haurà un destacament permanent procedent de l'acuartelament de Sant Climent.
Actualment es pot apreciar el seu declivi, amb una rància i econòmica entrada i un manteniment inexistent. Fins i tot darrerament va estar envait per francesos, que van organitzar una festa 'rave'. El resultat va ser un incendi i que diferents sales hagin estat tapiades i tancades al públic pel seu estat precari.

Sobre les Noucreus

Extret del llibre: "pirineu oriental", Centre Excursionista de Catalunya. David M Aloy i Maria Mercè Lleonart. La data de la 1ª edició d'aquesta guia és del 1978.

"Coll de Noucreus(2793 m). Abrupte pas fronterer entre la cota 2799 i el proper Pic de la Fossa del Gegant (2805 m). Anys enrera el lloc era conegut per les Set Creus (segons C Bosch de Trinxeria), en record d'uns romeus de la vall del Tec que, sorpresos pel torb, van morir en aquest indret, en anar o tornar del santuari(2).

(2) Encara avui a les creus s'hi pot desxifrar algun nom de Corsaví i de Prats de Molló. Algunes de les primeres creus van perdre's; desprès se n'hi anaren acoblant d'altres, i l'any 1968 s'hi instal·laren les que faltaven, fins a completar el nombre de nou."