13ª Etapa: Refugi Engorgs - Escaldes (Andorra)

Suposo que estàveu impacients per saber com acaba la etapa final.
Són les 6 del matí. De la nit milllor ni en parlem. Ens aixequem i la primera preocupació és sortir a mirar el temps. Afortunadament està tot el cel serè i encara estrellat a l'oest. Per l'est es comença a endevinar la claror.
Esmorzem, preparem les motxiles i comencem a caminar amb força fresca.
En la foto ja fem cara d'haver descansat confortablement. Només sortir iniciem la pujada sense temps d'escalfar muscles. Arribem a uns replans on comencen a aparèixer els llacs dels Engorgs. Anem superant 3 llacs fins que una paret de més de 150 mts ens barra el pas. Estem al fons del circ d'Engorgs i solament podem sortir seguint el dur corriol que s'enfila.

Portem menys de mitja hora de batalla i ja estem a punt de coronar la Portella d'Engorgs, amb visions sobre els llacs i el Roc Colom al fons.

Per fi superem la àmplia collada. Les vistes són espectaculars en totes direccions. Hem sortit del refugi a 2400 mts i superem el coll de 2700. El que veiem a l'altre costat impressiona. Hem de baixar al fons de la vall més de 600 mts per tornar a remontar fins els 2550 novament per entrar a Andorra. I un cop fet això encara ens quedarà recòrrer tota la llarga vall de Madriu fins les Escaldes.

La baixada és forta i dura. Al cap de més d'una hora arribem al magnífic prat del fons de la vall on es troba la mítica cabada d'Esparvers, cabana que ja apareix citada en les guies excursionistes més antigues. Està ben acondicionada com a refugi d'emergència. La veritat és que aquest punt està molt allunyat de qualssevol nucli habitat i és de difícil accès. Fa gràcia veure un cartell indicant que el Cap de Creus (on va començar la nostra aventura, és a més de 230 kms).

Iniciem la llarga remuntada fins al Coll de Vall Cirera. La vall va pujant suaument i els rierols i el bestiar ens acompanya a la suau pujada. Novament, arribats al fons del circ les parets s'aixequem abruptament. La pujada al Coll es penosa. Ja portem hores i el pes a l'esquena es deixa notar. En els darrers moments de la pujada el cel es comença a omplir de núvols que ens indiquen clarament que acabarà plovent.

Finalment coronem el coll. Ja estem a Andorra. Davant nostre ens trobem amb el gran Llac de l'Illa. Poc desprès passem pel refugi d'Illa, molt ben condicionat i cuidat.

Hem entrat en la vall de Madriu, patrimoni de la humanitat. Aquesta és una vall molt àmplia en la capçalera però que es va estretant conforme baixem. Anem realitzant la baixada amb calma. Descobrint llacs, bordes, racons increïbles,... Cada cop són més a prop del nostre objectiu.

Passem pel petit però també ben acondicionat refugi del Riu dels Orris i seguim el descens enganxats al torrent.

Finalment, poc abans del refugi de Fontverd sentim els primers trons i comença la pluja. No passa res. Anem preparats. De fet hem tingut molta sort els dos dies, ja que la previsió no era gaire bona. Ens protegim i continuem cap avall. També cau pedra en algun moment.

Portem una hora i mitja baixant tant ràpid com podem. Estem xops i el tram de camí empedrat de fort pendent ens demana tota la nostra concentració i equilibri. A aquestes alçades ja no estem gaire sobrats. Finalment passem per més bordes (Ramió), creuem ponts i divisem la carretera entre els arbres.

Abraçades sota la pluja. Alegria. Ja està!

Seguim 1 km per carretera fins al punt on ens venen a recollir (la familia).

Ja està , penso en silenci .

Alguns diuem, - hem de programar el següent repte'.

Altres estem feliços, veien que el planeta no està mort del tot encara.

- qui anaba a dir que ho acabariem fent. Hem començat pel millor GR que es pot fer!

Finalment hem fet 25,7 kms (però molt durs). Hem estat més de 9 hores (incloses les aturades).

En els dos dies hem fet 47 kms.

M'agradaria assaborir lentament la gran quantitat de racons increibles pels que hem passat aquests dies, i aquest darrer any i mig, però em trobo cansat i tot em supera. S'ha de digerir lentament, quan observi els mapes, quan repassi les fotografiés ....

Ara no penso en els horaris intempestius, i en els kms per deixar un cotxe al final del recorregut, i la tornada, etc, ni en els dolors dels turmells, o en les 'agulletes'. Això ja no conta.

Sincerament ens ho hem passat molt bé. El bon rotllo ens ha fet gaudir encara més de la travessa.

A la nit ens reunim amb les families a sopar. Fem la entrega de diplomes que certifiquem que hem conseguit el repte proposat.

No diem res, però cadascú ja pensa en el següent repte... Es nota en la mirada....